Soc independentista, però no només això: també soc catalanista (si, ho escric així, separat). Pateixo veient com l’ús del català ha baixat 10 punts entre els joves, crec que alguna cosa hem fet malament si està passant això precisament en el moment que hem aconseguit més conscienciació sobre el català.
“A qui voto a les municipals, si soc independentista?”
Fruit de la negligència i la innocència dels nostres representants polítics, ara som més lluny dels nostres anhels de llibertat que fa 6 anys. I en aquest mescladís d’emocions, anhels i realitat, em sorgeix la pregunta clau: a qui voto a les eleccions municipals, si jo soc independentista?
El meu primer impuls és no votar: estic enfadat i ja no crec en aquesta classe política. Socialment i políticament soc d’esquerres, per tant votant Trias no està (ni ha estat mai) dintre dels meus plans.
“O guanya Colau, o guanya Collboni”
En les eleccions municipals no es poden fer pactes igual que a les autonòmiques o generals. És alcalde qui rep més vots, encara que sigui per un. Només es poden fer pactes electorals si la suma és superior a la majoria absoluta. I ara mateix no hi ha cap combinació de vots independentistes que donin més de 21 regidors. Ni tan sols en les més optimistes que donen una entrada de la CUP.
Per tant: o guanya Colau, o guanya Collboni. I honestament, crec que un alcalde com Jaume Collboni podria ser el pitjor alcalde del pitjor PSC de la història. No només per la seva deriva anti-catalanista, sinó també per la seva deriva neoliberal.
En castellà es diu allò de “más vale malo conocido, que bueno por conocer”. M’agraden moltes de les polítiques dels Comuns a Barcelona (no puc dir el mateix de les polítiques dels seus col·legues a l’Estat Espanyol).
Però cal reconèixer que els Comuns i Ada Colau han estat llestos (i maquiavèl·lics) en centrar el debat en els seves propostes i idees. I sí, ho reconec, la idea de les superilles és una passada. Ni és tan excel·lent com ells ho volen vendre, ni és tan desastrosa com al dreta ens vol fer creure.
“Ara mateix votar la CUP és llençar el vot”
Sempre he votat a la CUP, i a ERC els he votat en moments estratègics. Però aquest any tinc seriosos dilemes i no sé a qui votar. I des de fa uns dies, he sentit un nou element en aquesta complicada equació que tinc dins del meu cap: i si voto als Comuns, a l’Ada Colau?
La CUP no obtindrà representació a l’Ajuntament. La van perdre el 2019 (fruit d’una nefasta oposició durant el mandat anterior) i per aquesta raó ara no tenen espai electoral ni el pressupost necessari. La seva presència al carrer és nul·la.
Ara mateix votar la CUP és llençar el vot, perquè aquest vot no es veurà representat en el consistori barceloní. I jo, si voto, és perquè algú em representi.
“ERC no té cap proposta més enllà de fer el mateix que Colau «però ben fet»”
El senyor Ernest Maragall, em permetreu ser políticament incorrecte, però crec que ja no li toca. Una persona de la seva edat, que porta quasi 60 anys vivint de la política institucional, passant per 3 o 4 partits diferents i que no té absolutament cap proposta nova ni creïble més enllà de dir “faré el que fa Colau però ben fet”, doncs no té cap mena d’interès per a mi.
Esgotades totes les opcions independentistes, advoco per l’abstenció o el vot nul. Però apareix un altre element a l’equació, un que sempre apareix en el pitjor moment i que mai comptaves amb ell perquè ja el donaves per mort: el PSC. I és que les enquestes donen un empat entre Colau i Collboni (Trias sembla que ja s’ha despenjat, ha baixat el soufflé).
“Sóc indepentista i votaré Colau: no vull el PSC i Collboni alcalde”
En resum, i no sense dubtes i contradiccions internes: tot i ser profundament independentista, votaré a Barcelona en Comú, perquè Si guanya el PSC a Barcelona serà un triomf per a la dreta espanyola, per al PSOE, el PP, però també per VOX
I un últim apunt: que tinguem tot de nazis a Barcelona, vinguts d’arreu de les espanyes, cridant “puta Colau” i fent la salutació feixista, també condiciona el meu vot. Fixeu-vos que no diuen “puto Collboni” ni “puto Trias”, segurament perquè feixisme i masclisme van molt lligats de la mà.
