Foto: Calvox & Periche
Aquest divendres el Bicibus torna als carrers de l’Eixample. I torna també el de San Francisco! Sí, el Bicibus ha travessat els 9.500 km fins a Califòrnia, on Peter Belden, un pare inspirat per l’exemple de Barcelona, va organitzar el primer Bike Bus pel carrer JFK al desembre i ara impulsa la segona edició.
I és que els primers vídeos del Bicibus de l’Eixample van fer la volta al món, creuant fronteres geogràfiques, idiomàtiques i ideològiques. “La cosa més bonica que veuràs avui”; “M’encanta!”; “un vídeo extraordinàriament motivador!”, “Barcelona ens deu estar trollejant perquè això té una pinta increïble”… Aquestes són algunes de les reaccions que es van publicar a les xarxes des de Viena, Londres, Amsterdam, Hèlsinki, Lima, Vancouver , Melbourne, Nova York i Quito, entre altres ciutats.
El Bicibus és el producte d’exportació català més exitós des de Rosalía. Per què es rep amb aquesta aclamació universal? Per què ens fa tan feliços veure aquestes imatges d’un eixam de nens i nenes pedalant a l’escola? Per què tantes persones reclamen que hi hagi un Bicibus a la seva ciutat?
Potser és perquè al Bicibus no veiem un mer mitjà de transport sinó el reflex de molts dels valors i anhels que compartim totes. Per començar, el Bicibus representa la infància i una nova generació que puja. I la representa, no de manera paternalista ni com a vulnerable, sinó tot al contrari. El Bicibus ens revela una generació alegre i empoderada, responsable amb el seu entorn i la força del qual rau en la solidaritat.
A més, en el context actual de la pandèmia, el Bicibus encarna les nostres ganes de tornar a estar juntes, de nodrir-nos els uns dels altres, de passar-nos-ho bé en companyia, de sentir l’alè del poder col·lectiu. Qui hagi participat en alguna bicicletada col·lectiva o acció de Massa Crítica sap que quan les persones amb bicicleta ens sumem, ens convertim en quelcom més que la suma de les parts. La mateixa ruta que, quan l’emprenem tot sols, ens sembla estreta, perillosa i grisa, quan la recorrem acompanyades es transforma en àmplia, segura i plena de possibilitats. Al ciclisme, com a la vida mateixa.
Finalment, però no per això menys important, el Bicibús dibuixa una ciutat diferent de la ciutat cotxecèntrica que ha predominat durant les darreres dècades: una ciutat més amable, on les persones tinguin el protagonisme i el poder. I aquesta ciutat que somiem recorda el passat alhora que prefigura el futur; ens provoca nostàlgia pels carrers i barris d’abans on els nens i els nens encara podien jugar sense por, però ens desperta, també, l’esperança que ho podrien tornar a fer si així ho decidíssim.
Així que prenguem aquesta decisió. A San Francisco la ciutadania està mobilitzant-se perquè la iniciativa “Slow Streets” (que va pacificar el carrer JFK com a mesura de salut pública durant la pandèmia) es faci permanent. De manera similar, a Londres hi ha una batalla política fèrria al voltant del futur dels Low Traffic Neighbourhoods, una altra iniciativa de pacificació desplegada per la COVID. Barcelona es troba en una situació semblant: si no volem que el Bicibus en sigui una excepció, sinó la norma, cal construir una ciutat que ho faci possible. Per això ens faran falta més Protegim Escoles, més carrils bici, més carrers 30km/h i més Superilles. I això implica, necessàriament, reduir l’impacte de l’ús del vehicle privat a la ciutat, objectiu que comparteixen dos de cada tres barcelonins, malgrat la polèmica que alguns mitjans de comunicació intenten generar davant de la proposta. Els que volem una ciutat amiga del Bicibús som majoria; ara ens toca aprofitar aquesta massa crítica social per fer-ho realitat.