Article publicat originalment a Catalunya Plural.
Vivim en una societat que ens educa (i imposa) la falsa idea de l’”amor romàntic”: un amor que és, ni més ni menys, la persecució de la teva mitja taronja per poder estar complets, una concepció en la qual el príncep blau vindrà, et rescatarà i viureu feliços i menjareu perdius perquè, és clar, l’amor romàntic pot i ha de poder amb tot no?
Amb l’amor romàntic naixem, creixem però no morim. Som cada vegada més les persones que ens adonem que l’amor romàntic no és precisament aquesta concepció dels contes de fades i que, moltes vegades, aquesta imposició ens deriva a dependències emocionals i a relacions tòxiques. L’amor no pot ni ha de poder amb tot i, establir límits i entendre que l’única persona que ens pot completar som nosaltres mateixes, és essencial per construir relacions que sí que podrien ser amor veritable.
De l’amor romàntic a l’amor propi
Creure que com a éssers humans només podem estar complets mitjançant l’amor incondicional (que no és el mateix que sa) d’una persona que estarà “de forma permanent” a les nostres vides “passi el que passi” fa que, precisament, perdem l’horitzó d’allò que realment sí que és l’amor de la teva vida: la teva pròpia autoestima.
L’amor de la nostra vida som nosaltres. Sé que sona a frase d’autoajuda després d’anar a una sessió del psicòleg, però deixeu-me que la desenvolupi.
Durant molt de temps he tingut la sensació que vivim en un món artificial i ple de filtres que maquilla les nostres vides i fins i tot les nostres ànimes fins el punt de veure parelles radiants per xarxes socials, però que darrere d’aquesta pantalla, n’amaguen una relació tòxica basada en el control, la possessió, la manca d’autoestima i el fals mite de l’amor romàntic que tot ho pot enderrocar (fins i tot la nostra salut mental).
L’amor no és possessió, no és incondicional i no és dolor
Hem creat un monstre anomenat “amor romàntic” que és de tot menys amor. L’amor no és cap control ni possessió: és admiració, respecte i cures. L’amor no és incondicional: es cuida i es rega diàriament. L’amor no ens completa: ens complementa. L’amor no és cap dolor: és pau i estabilitat emocional.
Confondre el dolor amb l’amor fa que, fins i tot, acabem amb el més valuós que tenim a les nostres vides: nosaltres mateixos. No hi ha res més important que l’amor que tenim cap a nosaltres mateixos, doncs això sí que és el motor de les nostres vides, sí que és el que ens completa, sí que és per sempre i sí que és incondicional.
Deixar de creure en l’amor romàntic i, per tant, enderrocar el tòpic tòxic i de dependència emocional que aquest genera, serà el primer pas per entendre que no hi ha ningú més important a les nostres vides que nosaltres mateixos i, llavors, serà el moment en el que podrem crear relacions amoroses basades en el respecte, la pau i l’estabilitat emocional.
‘No hi ha res més important que l’amor que tenim cap a nosaltres mateixos, doncs això, sí que és el motor de les nostres vides, sí que és el que ens completa, sí que és per sempre i sí que és incondicional’
Hem normalitzat aferrar-se a un “amor” (que no és amor veritable) tòxic, depenent i que danya constantment la nostra salut mental. Hem normalitzat els models de parella de La Isla de las Tentaciones, hem normalitzat que l’amor es torni la pitjor arma contra nosaltres mateixos i hem normalitzat que, per ser feliços, necessitem algú que ens completi.
I no, no ho necessitem, ni ho hem necessitat ni ho necessitarem; l’única cosa que necessitem és el nostre propi amor (sa) per així mai dependre emocionalment d’una tercera persona que, ens agradi o no, pot ser passatgera. I, ja que hi som, no hi ha un acte d’amor veritable més gran que el d’entendre que el motor de les nostres vides som, ni més ni menys, que nosaltres mateixos.
Entrada relacionada: La Salut Mental: llosa i alliberament juvenil