Columna publicada originalment a CatalunyaPlural.
Tancàvem l’any 2021 amb la terrible notícia d’una noia de vint anys que s’havia suïcidat després d’haver denunciat fins a quatre ocasions que sofria ciberassetjament de diverses formes: suplantació d’identitat, mofes per la seva condició sexual i difusió d’imatges dels seus éssers estimats; unint-se, així, a la interminable llista de persones joves que se suïciden, any rere any, de manera irremeiable al nostre país i que ens posen de manifest, una vegada més, la importància de cuidar la nostra Salut Mental.
Aquest cas en particular em va tocar més del normal perquè haig de confessar que sóc una d’aquestes persones amb alta sensibilitat que, encara que no conegui a la persona, em dol com si anés a succeir-me a mi mateixa i no, no és casual que em faci més mal del normal, aquesta noia tenia la meva edat i sofria ciberassetjament una cosa que, qui em segueix en les meves xarxes socials o li ha donat un cop d’ull a alguna d’elles, és una cosa “normal” en el meu perfil.
Així mateix, després de xerrar amb la millor amiga d’aquesta noia (que per cert, si llegeixes això t’envio una abraçada virtual), em vaig adonar que les persones que hem sofert algun problema de Salut Mental, o el tenim al nostre entorn, hem desenvolupat una alta empatia i sensibilitat que ens brinda el “poder” de tenir una activitat digital basada en el respecte.
Desgraciadament, una eina tan important com les xarxes socials que és font de coneixement, enderroc de tabús, i alliberament de prejudicis, s’està transformant en un lloc fosc i tòxic en el qual l’odi i l’assetjament s’han tornat la norma.
Crec que és important alçar la veu fermament per a denunciar que el suïcidi o el ciberassetjament no és una cosa que solament afecta persones famoses o a persones amb una alta repercussió social sinó que també, sense desmerèixer el dolor de les anteriors, succeeix a persones anònimes que sofreixen en silenci sense saber què fer o a qui demanar ajuda.
El bullying convencional s’està transformant, tot reencarnant-se en un espectre invisible que circula per la xarxa, normalitzant-se i ocultant-se entre anònims, les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, sense descans i amb total impunitat.
Per contrapartida, diàriament ens envoltem d’inputs que encoratgen a les víctimes de ciberassetjament a denunciar la situació que estan vivint per a “posar-li fi” però, no obstant això, s’està demostrant, una vegada més, que els ens que ens han de protegir no són ni capaços ni eficients per a fer-ho (fins i tot quan la víctima havia denunciat fins a quatre vegades).
Lluny de ser un retret o un intent d’ocultar-ho com fan les institucions, ha de recobrar sentit cap a polítiques públiques i de control que realment vetllin per la seguretat, les cures i la integritat física de totes aquestes persones a les quals el seu món en línia, lluny de ser una escapatòria per a desconnectar, els és un autèntic infern silenciós.
Educar una societat que entén i vol protegir la Salut Mental passa per eliminar la concepció social que ens diu que la solució al ciberassetjament és el botó de “bloquejar”; aquest botó, que simplement és una eina artificial, no acaba amb el problema; en tot cas acaba amb el problema de l’assetjador actiu, que haurà de buscar-se altres vies (i les busca) per a assetjar a la víctima. No es pot acabar mitjançant un simple botó amb una qüestió que crea grans estralls i seqüeles a les persones que reben assetjament diari, odi i fins i tot amenaces; persones que donen la seva opinió sense faltar el respecte, i que amb 20 minuts tenen desenes de comentaris d’odi. I no, no estic parlant de crítiques constructives, estic parlant d’autèntiques faltes de respecte (que s’accentuen si ets dona) i que fan que al final tinguis por, fins i tot, de dir el que penses. Fins a on hem arribat que hem d’estar justificant les denúncies per ciberassetjament?
És evident que dotar de recursos i empoderar les víctimes contribueix a intentar netejar la nostra societat de l’odi i la polarització que estem vivint, però de res serveix que les víctimes facin la seva part del treball (que suficient tenen amb continuar respirant i tirar cap endavant quan se les hi està interpel·lant diàriament) si som incapaços de dirigir-nos a l’arrel del problema, que són totes aquestes persones que, per diversos motius (que estic segura que són de pes), dediquen el seu temps lliure a denigrar, coaccionar i vexar a persones per xarxes socials creient-se que, per tenir una pantalla d’entremig, les seves accions no tenen conseqüències negatives que poden arribar a ser, desgraciadament, irremeiables.
Crec fermament que gran part de la responsabilitat per a erradicar el ciberassetjament la té l’Estat i, per què no dir-ho, tots els polítics que han violat l’autèntic significat del poder del debat i que han convertit la política i la refutació d’idees en un circ de polarització i faltes de respecte. És responsabilitat de tota la societat (i, per tant, de l’Estat) començar a educar amb uns valors de respecte i cures que es materialitzin en les xarxes socials perquè així, mai més, una persona jove cregui que la millor manera de poder viure en pau és, precisament, aturant-se la vida. El món digital ha vingut per a quedar-se: aprenguem dels errors del món terrenal i contribuïm, cada persona amb el seu granet de sorra, a construir una xarxa sana amb cures, respecte, dialèctica i, sobretot, vida.