Quan era petita, els anys 60 i 70 representaven l’època vintage per excel·lència. Amb 10 anys, portava texans de campana i cantava els temes de Joni Mitchell amb la meva mare. Però no era capaç de veure cap diferència entre disfressar-me de hippy, de sirena o de fada. Totes tres eren éssers ficticis que provenien de mons desconeguts per mi. I això què té a veure amb el tramvia de Barcelona?
Us explico. Darrerament, em comença a passar una cosa curiosa: l’època de la meva adolescència ha passat a considerar-se vintage i, en conseqüència, ha tornat a estar de moda. Observo com la silueta dels texans s’infla de nou. M’he subscrit a un podcast de música dels 90. Prenc nota de les botes Dr. Martens que porten les influencers de Tik Tok. I així vaig descobrint el veritable plaer que suposa reviure les tendències de la joventut pròpia, ja amb coneixement de causa.
Explico tot això perquè, quan Elsa Artadi va sortir a fer declaracions en contra de connectar el tramvia per la Diagonal la setmana passada, vaig empatitzar amb ella, de debó. “Clar!”, vaig pensar, “l’oposició al tramvia representa el darrer moment de glòria del seu espai polític a Barcelona.” El període 2010-2011 van ser els anys daurats de la dreta barcelonesa; van fer boicot a la consulta del govern sobre la Diagonal, carregar-se el primer tinent d’alcalde i acabar guanyant l’alcaldia de Barcelona.
L’alegria els hi va durar poc. Així que, per Artadi i Junts, l’antitramviaisme no és un posicionament polític sinó una pulsió nostàlgica que recorda temps millors (per a ells mateixos!). Tornar a fer aquesta batalla, la qual va donar-los molts fruits en el seu moment, els deu reconfortar. Jo tinc Buffy the Vampire Slayer i les Spice Girls i l’Artadi te bloquejar la propulsió elèctrica sobre rails. Faltaria més!
La nostàlgia, cal saber-la gestionar
El sí que li diria a l’Artadi és que la nostàlgia, cal saber-la gestionar. Fer-ne una exhibició pública mai no és recomanable. La nostàlgia és més aviat quelcom per gaudir en la intimitat. Jo em sé la lletra i la coreografia de Wannabe? Sí. Sóc conscient que seria poc edificant perpetrar tal performance davant de ningú? També. De la mateixa manera, per molt que estimava amb bogeria les Dr. Martens que vaig comprar al mercat de Camden fa 20 anys, no me les posaria ara. Les coreografies a casa, i les botes amb tacons. Se’n diu saber evolucionar.
I aquesta capacitat d’evolució es torna encara més important quan parlem del terreny polític. Que Artadi rememori tot el que vulgui la consulta del 2010 amb els seus col·legues. Que faci una llista de Spotify amb els discursos de Trias més top. Però, si us plau, que no intenti ressuscitar un debat sobre la connexió del tramvia que la ciutat ja té superadíssim.
Hauríem d’estar pensant que ha de venir després del tramvia de Barcelona
El món està canviant i ho fa molt de pressa. I Barcelona es mereix una política municipal que miri cap endavant, no pas cap enrere. No tenim el luxe de tornar a discutir, en ple 2022, un projecte que va néixer el 1987 i que ja anem tard per culminar. Tothom sap que la mobilitat del futur passa pel transport públic, l’electrificació, i la connectivitat interurbana. El tramvia per la Diagonal no és “revolucionari”, aquí Artadi té raó. De fet, més aviat és de mínims per avançar en la lluita contra l’emergència climàtica i les desigualtats que no paren de créixer arreu.
Una oposició a l’alçada, fos d’esquerres o de dretes, ara estaria pensant en què ha de venir després del tramvia per la Diagonal perquè Barcelona pugui fer front a les pròximes dècades amb èxit. Sense dubte, caldran propostes innovadores i agosarades. Vista el panorama, jo que tu, n’esperaria asseguda.
Foto: Juanedc