L’inesperat augment dels preus el 2021 torna a amenaçar les condicions de vida i la dignitat dels treballadors i de les llars més humils. L’Índex de Preus al Consum (IPC) va escalar el 2021 fins al 6,5%, el nivell més elevat en les darreres tres dècades. La causa principal d’aquest encariment brusc ha estat la pujada dels preus internacionals del gas i el funcionament deficient del mercat elèctric regulat per unes normes europees que es regeixen per uns criteris estrictament mercantilistes que no tenen en compte els interessos i drets dels consumidors. No és un fenomen conjuntural, Funcas pronostica una taxa mitjana anual de la inflació del 3,7% per al 2022.
De totes maneres no tots els consumidors europeus estan igual de desprotegits. A França, el Govern ha obligat la companyia pública EDF, propietat de l’Estat un 84% i que domina la producció elèctrica, limitar al 4% l’alça de la factura als consumidors i petites i mitjanes empreses. La mesura tindrà un cost per a l’empresa d’entre 7.700 i 8.400 milions d’euros. En aquesta ocasió ha quedat palès l’avantatge de comptar amb empreses públiques per neutralitzar els efectes d’una economia de mercat el propòsit fonamental del qual és maximitzar el benefici de les empreses encara que sigui a cost de sacrificar les condicions de vida decents dels ciutadans. Disposar d’una empresa pública en un sector estratègic com el de l’energia resulta una mesura útil i prudent que ha utilitzat amb sentit de la responsabilitat un Govern tan poc sospitós d’esquerrà com el d’Emmanuel Macron.
Espanya comptava amb una important companyia elèctrica pública, Endesa, que va ser privatitzada parcialment primer pel PSOE (1988) i després de manera complerta i definitiva pel Partit Popular (1998) i que des del 2009 està controlada per la italiana Enel, que paradoxalment és pública. A més de França i Itàlia, altres països com Suècia, Holanda, Alemanya o Suïssa tenen empreses públiques elèctriques que poden intervenir per a la protecció dels consumidors. Ara ha quedat clar que les privatitzacions d’ empreses d’ interès públic i social per aconseguir un mercat més pur han resultat catastròfiques.
Cal tenir present que l’impacte dels preus energètics no és igual per a totes les famílies. Els costos energètics ocupen una proporció molt més elevat al pressupost de les llars amb rendes baixes que a les d’ingressos més elevats.
La pujada dels preus resulta especialment costosa per als treballadors els salaris dels quals no han recuperat encara la pèrdua salarial del 6%, en relació amb els anys previs a la crisi financera del 2008.
La disminució del poder adquisitiu dels treballadors queda també constatada per la continuada reducció del pes dels salaris en la composició de la renda nacional durant els darrers 50 anys. El professor Adrián Todolí Signes de la Universitat de València, destaca al seu recent llibre Regulació del Treball i Política Econòmica, destaca la permanent pèrdua d’ingressos dels treballadors registrada a diversos països amb base a un estudi de la Reserva Federal del Banc de Sant Lluís. Durant el període analitzat (1970-2019) la participació dels salaris a Espanya ha baixat des del 62% al 55%. Segons l’Institut Nacional d’Estadística el 2019 i el 2020 es va registrar una lleugera recuperació de la participació dels ingressos salarials fins al 48,3%.
L’estudi de la Reserva Federal, que permet establir comparacions amb criteris homogenis entre diferents països, indica que les reduccions del pes salarial han estat menors a Alemanya, on han passat del 66% al 64% i a França, on el descens ha estat del 65 % al 62%. La pèrdua generalitzada del pes relatiu dels salaris a l’economia ha estat constada per l’Organització Internacional del Treball (OIT) que després d’una anàlisi de 16 economies desenvolupades, ha precisat que la contribució dels ingressos dels treballadors a la renda nacional ha descendit des del 75% de mitjans dels anys setanta, al 65% en el període previ a la crisi econòmica del 2008. Aquesta tendència a la baixa dels ingressos dels treballadors ha estat confirmada també pel Fons Monetari Internacional (FMI) a partir dels anys vuitanta. La conseqüència de la reducció del pes de les rendes salarials és l’augment dels beneficis empresarials en la mateixa proporció. Aquest fenomen es pot anomenar de manera més fina com una transferència de rendes del treball al capital o de manera més autèntica, apropiació o robatori del fruit de la feina dels treballadors pels capitalistes. Les darreres dades d’Intermón Oxfam són tant estremidors com indignants. El 50% de la població més pobre només va capturar el 2% del creixement de la riquesa mundial entre el 1995 i el 2021. En el mateix període, l’1% dels individus més rics va obtenir el 38% de l’increment de la riquesa mundial. No cal ser gaire espavilat per concloure que aquest tipus de capitalisme és tant insostenible com explosiu.