En els dos últims anys de pandèmia, la defensa del dret a l’habitatge, en el marc d’una gran crisi sanitària i social, es troba amb els murs de sempre, fortament apuntalats per aquest ens sense rostre, però amb tentacles molt llargs, que anomenem mercat. El passat mes de desembre vam veure com la iniciativa legislativa popular per una Llei de Garantia del Dret a l’Habitatge Digna i Adequada, presentada per diverses organitzacions socials al Parlament espanyol va quedar sense possibilitat de tractament i debat en seu parlamentària, per obra i gràcia de els qui diuen ser els representants del poble. En això de vetar (i callar) la iniciativa ciutadana en una qüestió tan transcendent com el dret humà a l’habitatge, el PP, el VOX i el PSOE no semblen tenir diferències. Millor “ho arreglen” entre ells.
Paral·lelament, just un dia abans, el 13 de desembre, però amb nul·la transcendència mediàtica al nostre territori, vencia un altre termini de tanta o més transcendència per a la defensa d’aquest dret, que podria arribar a tenir un impacte no només sobre la voracitat del mercat, sinó també sobre la capacitat mateixa de fer-hi front al nivell local. Em refereixo al termini per presentar al·legacions a la Iniciativa de Regulació Europea dels lloguers de curta durada (short term rentals). I és que aquest ens sense cara sap molt bé com operar silenciosament i persuadir els actors clau en diversos fronts alhora.
Els qui, com jo ara, habitem Barcelona, sabem que una voluntat política municipal ferma posseeix un cert marge, encara que limitat, per posar límit a processos d’expulsió i de gentrificació, vinculats a l’especulació immobiliària i que afecten directament les condicions d’accés a un habitatge digne. Processos que van en paral·lel a la mercantilització de l’habitatge com a instrument financer d’obtenció de renda i de la turistificació de les ciutats com a noves mines per a una economia extractiva. Eines com el PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjament Turístic) de Barcelona han posat en evidència que és possible fer front a aquests processos a nivell local, malgrat les limitacions de competència i de recursos. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 2016 i el 2020 aquest municipi ja havia recuperat per a ús d’habitatge 1.982 dels pisos que s’oferien com a allotjaments turístics.
Iniciatives de regulació europea com la comentada anteriorment, si s’aprova, podrien posar en perill aquest tipus d’eines locals, però també podrien ajudar si es fessin en la línia de defensar el dret a l’habitatge. Encara no fa un any, després de la mobilització de diferents xarxes com la “Iniciativa Ciutadana Europea “Housing for All”, el Parlament europeu va aprovar una històrica Resolució sobre l’accés a un habitatge digne i assequible per a tots [2019/2187(INI)]. Aquesta feia especial referència a l’impacte negatiu dels lloguers turístics en relació amb els preus del lloguer residencial i a processos d’espoli que tornen inassequibles els habitatges per a la població, així com el buidat dels centres històrics de les ciutats i el deteriorament de l’habitabilitat en general. Per això, es va requerir a la Comissió Europea perquè regulés els contractes de curta durada. No obstant això, i en clara contradicció amb l’esperit de la resolució esmentada, l’informe emès per la Comissió Europea (Inception Impact Assessment) per fonamentar la nova proposta de regulació, va en la direcció oposada. És a dir, planteja una regulació per incentivar el lloguer de curta durada amb una estricta orientació de mercat, buscant eliminar el que anomena com a “càrrega administrativa” de cada lloc, que genera “barreres d’accés al mercat” (eufemisme per referir-se al control de llicències i limitacions de nivell local).
A l’era de la intel·ligència artificial, les plataformes digitals i la turistificació de les ciutats, esdevinguda en paral·lel a l’increment de les desigualtats i al retrocés del poder adquisitiu de la classe treballadora davant la rendibilitat del capital, avui dia les propostes de regulació han de tenir en compte, més que mai, el fort component transnacional i translocal que travessa aquests processos.
L’acció ciutadana ha d’articular-se no només en el nivell local, com ha passat amb la plataforma Iniciativa Llei d’Habitatge, la qual celebrem malgrat la seva aparent “derrota”, per evidenciar el dèficit i les carències de la democràcia que anomenem “representativa”, sinó també a altres nivells. L’acció ciutadana, doncs, hauria d’aprofitar amb la mateixa intel·ligència la possibilitat d’ocupar i reclamar espais d’incidència en el nivell regional, en aquest cas l’europeu, perquè el potencial impacte del que s’hi juga i es decideix és enorme.
Per això, en aquesta línia de defensa de drets fonamentals com és el de l’accés a un habitatge digne, i potser també per seguir alimentant l’esperit de rebel·lia i inconformisme que ens ha de mantenir ferms i alerta en la lluita, vull aprofitar aquesta finestra al món per comunicar i celebrar espais de construcció col·lectiva i interlocal generats gràcies a l’era digital. Em refereixo a la iniciativa impulsada per la coordinació europea de l’Aliança Internacional d’Habitants, que va saber convocar en un temps rècord organitzacions i referents de l’entorn per informar, debatre i proposar una alternativa a l’actual proposta de regulació de lloguers de curta durada plantejada per la Comissió Europea. Amb la participació de persones expertes de diferents ciutats, i més d’un centenar d’assistents, la IAI (per les sigles en anglès) va realitzar una trobada virtual el 10 de desembre passat, el resultat de la qual va ser la redacció d’un compromís conjunt per a la regulació d’aquests lloguers, basat en els drets humans. Aquest text ha estat remès a la Comissió Europea dins del període de consulta a organitzacions i administracions locals, que finalitzava el 13 de desembre. Tant la trobada celebrada com la proposta es poden consultar des de la pàgina de Facebook de la IAI.
Encara amb el mal gust de boca del que ha passat amb la ILP espanyola, és difícil mantenir l’esperança que les institucions europees escoltin el clam de les organitzacions i la ciutadania davant del poder de “persuasió” dels operadors del mercat immobiliari. Però en aquest temps de Matrix Resurrections, continuar enfortint espais de resistència, articulació i trobada ciutadana per democratitzar institucions, coordinant la incidència política transfronterera en defensa de drets fonamentals i necessitats bàsiques, em segueix semblant imprescindible.