He vist coses que fa pocs anys no hauria cregut possibles: Llocs que estaven plens de cotxes i estaran plens de persones i verd. He sentit un silenci eixordador. He respirat un aire millor. Acompanyeu-me en un passeig per una Barcelona en transformació.
Pujo per la Rambla del Poblenou, per l’espai que deixen transitable les omnipresents terrasses i travesso una de les meves cruïlles preferides, el pas de vianants amb Pere IV. Més amunt, quan passo Diagonal, no entenc encara perquè no han baixat a la calçada els carrils bici del tram central. En travessar el carrer Perú, penso en què arribi aviat la pacificació a una via que alberga nombrosos centres escolars.
I arribo a Gran Via. On abans passaven els cotxes, ara hi ha una intervenció d’urbanisme tàctic amb pintures llampants a l’espera de la realització del projecte definitiu, que comptarà amb abundant vegetació. Per fi, moltes veïnes poden obrir les finestres i, en comptes de soroll i contaminació, troben un aire més net i silenciós. El Poblenou i el Clot, barris separats per una Gran Via plena de cotxes, es tornen a trobar. D’aquí camino fins la Meridiana, molt més pacificada, amb un tram central verd i jocs infantils. Què diferent de l’autopista urbana que he conegut tota la vida!
Continuo la passejada per Glòries, una de les obres recents més emblemàtiques. Ha passat de scalextric ple de cotxes a pulmó verd amb una Gran Clariana lluent, espai on els joves poden jugar a bàsquet i els més petits llençar-se per tobogans gegants. I no només això, també s’hi estan construint 238 pisos, la major promoció d’habitatge públic de tot el territori espanyol. De fet, allà al costat hi ha l’edifici APROP, enllestit a l’estiu, amb 42 pisos provisionals per allotjar unes 100 persones en situació d’emergència habitacional, un exemple de política innovadora en termes socials i ambientals.
Pujo per la Diagonal, que es prepara per a un altre projecte fonamental de la mobilitat sostenible: el tramvia, que deixarà de ser interruptus i unirà 9 municipis metropolitans. Milers de cotxes deixaran de circular-hi i amb ells, marxarà la seva contaminació i soroll. Més veïns podran obrir les seves finestres.
Una mica més amunt, arribo a Consell de Cent, un dels 4 carrers que aquest 2023 es convertiran en eixos verds. La Superilla Barcelona, el Pla Cerdà del segle XXI, arriba on més se la necessita, l’Eixample. En la cruïlla amb Girona, un dels altres carrers que es converteixen en eixos verds, hi haurà una de les 21 places verds previstes. Un projecte agosarat inimaginable fa uns anys. Una amenaça per al regnat del cotxe, un motiu d’esperança per a vianants i veïns.
Pel camí, trobo més i millors carrils bici, més carrers amb la velocitat limitada a 30 km/h, nous vehicles de neteja, elèctrics i silenciosos, i alguns dels gairebé 200 entorns escolars que s’han transformat per protegir la maïnada.
En acabar, baixo per Via Laietana, una obra que portarà unes voreres dignes per als vianants i que farà aquest emblemàtic carrer i el seu entorn molt més caminable, ciclable i al servei del transport públic.
Ara bé, no tot és de color de rosa. En el meu camí, també ha observat una gran assignatura pendent: les motos aparcades a les voreres. En poc més d’una hora, he pogut veure i sentir la transformació de Barcelona. La Barcelona grisa de l’asfalt omniscient que va diluint-se poc a poc en el temps com llàgrimes en la pluja i deixa pas a una ciutat més verda, passejable i respirable. Una Barcelona on tothom pugui obrir les finestres.