Per moltes persones, l’aigua de l’aixeta té mal gust, i el mal gust s’associa a la mala qualitat, a aigua dolenta o estancada, independentment del que diguin les dades. L’alternativa habitual acaba essent comprar aigua embotellada, un hàbit molt important a Catalunya i especialment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, zones on el consum d’aigua embotellada està molt per sobre de les mitjanes estatals o europees.
És realment tant dolenta l’aigua de l’aixeta? O tant bona l’embotellada? Aquí van algunes línies i algunes estirades d’orella.
En primer lloc, la pela. 1 litre d’aigua embotellada costa entre 10 cèntims i 1 euro, depenent de la marca, la mida de l’ampolla, qui la comercialitzi… Depenent d’on vivim de Catalunya, per aquests mateixos preus tenim entre 50 i 300 litres. Poc debat hi ha aquí.
En segon lloc, la salut. Totes dues tenen propietats nutricionals molt similars. Un estudi del 2021 fet per ISGlobal amb l’aigua de Barcelona -repeteixo, l’aigua de Barcelona- conclou que l’esperança de vida bevent aigua embotellada és 2 hores superior a si es beu aigua de l’aixeta. Considerant que a Catalunya l’esperança de vida al néixer està als 82 anys i pico, això vol dir que una s’assembla a l’altra en un 99,9997%, que és com dir que són iguals.
En tercer lloc, l’impacte ambiental. El mateix estudi d’ISGlobal conclou que l’impacte de l’aigua embotellada pel que fa a l’extracció de recursos és 3500 vegades superior al de l’aigua de l’aixeta; i si el que es compara és l’impacte sobre els ecosistemes, l’aigua embotellada té un impacte 1400 vegades més alt. L’aigua embotellada també va associada a una major pèrdua de biodiversitat.
El duel entre una opció i l’altra no té color, però el consum que fem no es basa (només) en dades racionals sinó sobretot en preferències i percepcions socials, i aquí l’aigua embotellada està molt més ben posicionada. Jo mateix m’he vist en debats havent de defensar l’aigua de l’aixeta i sense aconseguir convèncer ningú. Una mica boig no? L’opció del sentit comú vista com la més extravagant. Què està passant?
Jo diria que s’uneixen varis factors: d’entrada, fins ara ningú ha fet campanya decidida per l’aigua de l’aixeta. Quants anuncis heu vist per la tele, en revistes o al transport públic d’aigua embotellada? Font Vella, Font d’Or, Aigua de Ribes, Sant Aniol, Solán de Cabras, Aigua de Veri, Aquabona… coneixem un fotimé de marques i patrocinen de tot.
Quantes campanyes heu vist a favor de l’aigua de l’aixeta? Aquesta hauria de ser una de les prioritats de l’administració pública, per tots els arguments que hem vist al principi, però no hi ha manera que aparegui. De fet, la iniciativa més interessant i potent que s’ha fet fins ara ha vingut de les empreses públiques d’aigua de tot l’estat amb la campanya ProGrifo, que utilitza la promoció de l’aigua corrent com a porta d’entrada a conceptes com l’accessibilitat o la solidaritat.
Un altre element molt vinculat és la transparència. Les aigües embotellades tenen a l’etiqueta la composició químicomineral que la formen. Sí, cadascuna és del seu pare i de la seva mare, amb criteris diferents i graus de detall de la informació molt dispar, però almenys hi ha alguna cosa, i t’ajuda a saber per on va els tiros i et genera confiança, i més si tens necessitats dietètiques especials.
Què en sabem de l’aigua de l’aixeta? Què la compon? Les empreses que porten l’aigua a les nostres aixetes són les responsables d’analitzar i complir els criteris de qualitat de l’aigua, i tota la informació s’envia al Sistema de Información Nacional de Aguas de Consumo, el SINAC. Si entreu a la seva web us deprimireu. Bàsicament et pots descarregar una base de dades de tooootes les anàlisis fetes a toooots els municipis de l’estat espanyol, o bé veure quins anàlisis s’han fet en un municipi seleccionat. Ni qui són, ni perquè és important el que fan, ni una mica de context, … res.
I finalment, el gran tema, el gust. El gust de l’aigua normalment va associat a la duresa que té. La duresa és un paràmetre que mesura quantes sals de magnesi i calci hi ha l’aigua. Típicament, a més duresa, més mal gust. A grans trets l’arc mediterrani té aigües d’alta duresa.
Ja hem vist i se sap que el gust no afecta a la qualitat de l’aigua, però molta gent es tira enrere davant una aigua de mal gust. Una de les alternatives que es planteja sovint és posar algun tipus d’aparell a casa que en millori el gust “i les propietats”: microfiltres, osmosi, etc. Més enllà de l’eficàcia d’aquests sistemes, aquí el que cal preguntar-se és qui es pot permetre instal·lar aquests aparells i qui no. Estem davant d’una alternativa a l’abast de qui se la pot permetre, que crea desigualtats en l’accés, i que en última instància posa la responsabilitat sobre l’individu i no sobre el col·lectiu. Una aproximació a l’aigua ben diferent del que hauria de ser el bé comú, universal.
Toca doncs beure aigua de l’aixeta amb el nas tapat? Doncs aquí cal dir que el gust de l’aigua a Barcelona i rodalies ha millorat molt amb la posada en funcionament durant els últims 15 anys de múltiples tecnologies de potabilització, sobretot per part de l’Agència Catalana de l’Aigua. I sí, encara té molt per millorar i pot fer-ho amb certa facilitat, per exemple augmentant el cabal d’aigua que passa per l’osmosi inversa de la potabilitzadora de Sant Joan Despí. Però, ai las, fer-ho suposa un major cost i aquí entraríem en el tenebrós món de què paguem i què no en el rebut de l’aigua.