Omicron ha sorprès els científics per la gran quantitat de variacions genètiques que presenta respecte al virus original de la còvid i perquè no sembla derivar-se directament de cap de les preocupants variants anteriors, inclosa la delta, ara predominant a tot el món. Una hipòtesi que hi ha per explicar aquests dos fets és que el virus ha evolucionat durant mesos a l’organisme d’algun malalt immunodeprimit i ha tornat al món exterior molt canviat. Una altra, és que en un moment donat va infectar alguna altra mena de mamífer, hi va evolucionar i ara ha tornat els humans després de grans canvis. Inclinar-se a hores d’ara per una o altra explicació és força agosarat.
Per les implicacions socials que té, però, val la pena abordar la primera hipòtesi. Un grup d’investigadors sud-africans implicats en la detecció d’òmicron va publicar a Nature, l’1 de desembre, un comentari sobre la perillositat afegida que té per als malalts de sida encomanar-se de còvid, sobre la necessitat d’un enfocament conjunt de les dues malalties i sobre les mesures a prendre per començar a superar les desigualtats que en matèria sanitària segueixen condemnant el continent africà.
Els autors ofereixen aquesta dada: dels 37,7 milions de persones infectades a tot el món pel virus d’immunodeficiència humana (VIH), uns 8 milions no estan rebent el tractament amb antiretrovirals que necessiten i viuen a l’Àfrica subsahariana. Són molts milions de persones amb el sistema immunitari seriosament danyat en què una infecció de còvid pot prolongar-se durant mesos, mentre que entre la població general dura una mitjana de dues setmanes. Els investigadors sud-africans precisen que ells mateixos van informar el juny passat del cas d’un malalt greu de VIH a l’organisme del qual la covid va persistir més de mig any. Successives seqüenciacions del virus van permetre observar-ne l’evolució i com emergien diferents mutacions.
Que els cossos de les persones immunodeficients són un recer perfecte perquè el virus de la còvid pugui evolucionar és una cosa que es pressuposava des que va començar la pandèmia i que posteriors investigacions no han fet més que corroborar. Hauria estat raonable, doncs, que pel bé de tots els habitants del planeta s’hagués tingut en compte aquesta circumstància a l’hora de repartir les vacunes. Si hi ha un grup que cal protegir, juntament amb els més grans de 60 anys i els sanitaris, és el de les persones amb problemes en el sistema immunitari, que inclou els infectats pel VIH, la majoria africans.
Òbviament aquesta circumstància no s’ha tingut a l’hora de distribuir les vacunes i el continent africà, on la sida, la malària i la tuberculosi ja creixen a gust, s’està convertint també en una reserva per a la covid. Després de la fulgurant irrupció d’òmicron, diverses autoritats repeteixen, referint-se a la necessitat de vacunar Àfrica, que “ningú estara fora de perill fins que tothom estigui fora de perill».És veritat però sona buit.
Les xifres de vacunació superen qualsevol rècord de desigualtat. Enrojola només escriure-les. Dels gairebé 8.500 milions de dosis inoculades fins ara als 7.800 milions d’habitants del planeta, només 250 milions han acabat als braços d’alguns dels 1.340 milions d’africans. I si es posa la lupa només als països més pobres d’entre els pobres, s’han inoculat fins ara menys de 60 milions de dosis. Per valorar aquesta xifra, valgui aquesta comparació: només a Espanya ja s’han injectat més de 77 milions. Una altra comparació encara més feridora: les terceres dosis inoculades a tot el món superen amb escreix els 325 milions. Traduït: ja s’han posat als països rics i la Xina entre cinc i sis dosis de reforç per cada dosi injectada com a pauta inicial als 27 països de renda baixa del planeta, gairebé tots africans.
A grans trets, la lògica de la distribució de les vacunes ha estat aquesta: primer, els habitants dels països on es fabriquen (EUA, UE, Xina i, en un altre nivell, Índia), a continuació els que tenien capacitat per pagar-les a bon preu i, finalment, els altres. Covax, la plataforma impulsada per l’Organització Mundial de la Salut per vacunar els països de rendes baixes, no ha començat a rebre subministraments de manera regular fins al novembre. I ara que ja els té es posen en evidència amb tota la seva cruesa les dificultats que hi ha perquè les dosis arribin als braços que les necessiten: manca de personal sanitari, carreteres deficients per transportar les vacunes, problemes per mantenir la cadena de fred. La pobresa no només es manifesta per la manca de diners per comprar. La desigualtat en un dret bàsic com la salut és tan sagnant que escandalitza fins i tot la revista The Economist, un dels màxims exponents del liberalisme. Un recent comentari editorial concloïa amb aquestes frases: “La covid encara no s’ha acabat. Però per al 2023 ja no serà una malaltia potencialment mortal per a la majoria de les persones al món desenvolupat. Seguirà representant un perill mortal al món pobre. Però el mateix passa, lamentablement, con moltes altres malalties. La covid estarà en camí de convertir-se en una malaltia més”.
Foto: Présidence de la République du Bénin