Malgrat que ja feia temps que sabíem que la variant òmicron era molt menys perillosa, sobretot on els nivells de vacunació són alts, hem estat vivint setmanes completament pendents de la xifra diària de contagis. Com si encara estiguéssim atrapats en la primera o segona onada, quan no teníem vacunes i les formes de covid eren molt més agressives, amb una correlació directíssima entre número de contagis, ingressos hospitalaris i, finalment, víctimes mortals.
Aquesta relació directa ja no hi és ni de bon tros, però tot gira encara al voltant d’aquest indicador de contagis.
A la primera onada podíem mirar cap a Itàlia per preveure què ens esperava, ja que ens portava unes setmanes d’avantatge: l’augment exponencial de contagis equivalia llavors al col·lapse sanitari imminent i a una mortaldat terrible, motiu pel qual van caldre els confinaments extrems, ben decidits. Ara, en canvi, podíem mirar cap a Sud-àfrica, que anava per davant en òmicron, i de seguida es veia que aquesta macabre correlació entre contagis i morts ja no es produïa.
I tot i així, hem seguit organitzat la resposta pandèmica al voltant bàsicament de la xifra de contagis, tant pel que fa a les polítiques públiques com a la vida quotidiana: pendents tota l’estona d’un indicador desfasat, que tenyia totes les comarques de vermell, el nivell màxim de perillositat i, en conseqüència, les restriccions es feien inevitables perquè «alguna cosa s’ha de fer».
Més enllà de si aquest indicador era encertat o no -a mi em sembla que, en la fase d’òmicron, gens ni mica-, el que ha quedat clar és que és perfectament possible organitzar l’economia i la societat al voltant d’un indicador capaç de condicionar les polítiques públiques i la vida quotidiana. Tothom estava pendent de l’evolució d’aquesta xifra, que els mitjans repetien en temps real, com si es tractés quasi d’una competició esportiva. I en funció d’això s’anaven prenent decisions, polítiques i de vida personal, amb un únic objectiu: doblegar la corba i fer baixar l’indicador. Tota la resta esdevenia secundari.
Ara que sembla que l’epidèmia de coronavirus comença a estar sota control, potser podríem començar a triar algun altre indicador per fer-ne seguiment diari i organitzar tota la societat d’una manera que ens permeti doblegar altres tendències a l’alça inadmissibles.
Una possibilitat d’indicador central podria molt ben ser, per exemple, els diagnòstics diaris de càncers o les morts diàries per aquesta altra epidèmia brutal, que tots els experts coincideixen que continuarà creixent els propers anys. Ara acaben de sortir les xifres de 2020 i es constata que a Espanya va morir més gent de càncer aquell any (112.000) que de covid en tota la pandèmia (93.000).
Una part de càncers té certament orígens biològics o atzarosos, però cada vegada hi ha més consens científic que els relaciona també amb factors ambientals i socials.
Potser si tinguéssim un indicador de nous diagnòstics diaris de càncers no es faria tanta riota dels que adverteixen que cal reduir el consum de carn vermella, embotits o alcohol i, sobretot, posaríem més atenció en la quantitat d’ultraprocessats que es venen als supermercats o en la bestial i absurda quantitat de sucres afegits que hi ha pertot arreu. I com que “alguna cosa s’ha de fer”, si veiéssim que no tombem la corba, potser es començarien també a internalitzar al preu els costos socials de tanta porqueria i evitaríem així que el menjar més barat -que és el finalment el que consumeixen les classes populars- sigui també el més perjudicial per la salut.
I potser si cada dia es repassés aquest indicador -com ara es comenten a totes les tertúlies les xifres diàries de contagis de covid-, ens fixaríem finalment que els nivells de contaminació ambiental han de baixar urgentment i que, per tant, passaria ser una prioritat absoluta -perquè “alguna cosa s’ha de fer”- evitar que centenars de milers de cotxes puguin expulsar com si res cada dia partícules verinoses a tothora i es faria de veritat una aposta seriosa pel transport públic.
O es destinarien -finalment!- els recursos necessaris retirar totes les restes d’amiant, en molts casos en mal estat, que trobem encara arreu, tot i saber-se perfectament que té una connexió directíssima amb el càncer de pleura.
O fins i tot caldria entrar de ple a repensar la manera d’organitzar l’economia i la societat per reduir els insuportables nivells d’estrès, que són un desencadenant de tot tipus de malalties mortals i cada vegada sembla més clar que també de molts càncers. I afrontar el problema de l’estrès vol dir, necessàriament, reduir la precarietat: no hi ha res més estressant que no poder arribar a final de mes.
En comptes de malviure en una economia de l’estrès, ens hauríem de posar a donar voltes doncs sobre com construir una economia de la vida. És evident que “alguna cosa s’ha de fer” per frenar tots els indicadors que porten associats nivells de patiments absolutament insuportables.