Ens coneixem des de fa més de cinquanta anys. Érem companys a l’escola i ara som uns amics que ens veiem sovint. L’altre dia estàvem preparant una sortida per Setmana Santa. Amb altres amics vam plantejar diferents possibles destins. Alguns d’aquests llocs que van aparèixer a la “pluja d’idees” eren a Andalusia, Aragó,… De sobte, ell s’hi va plantar. “A Espanya no vull anar. Els odio”. La resta vam quedar sorpresos per aquest verb tan gruixut. És una frase –o algunes expressions similars– a la que ens hem anat acostumant a força de llegir-la a les xarxes socials o escoltar-la en alguns programes de la Televisió de Catalunya. Però no m’ho esperava d’ell, d’un científic, d’un professor universitari, algú preparat a Oxford. Una persona racionalista i empirista, que rebutja tota religió i superstició i considera l’homeopatia una estafa. No m’hagués sobtat d’un eixelebrat d’aquells que criden “botifler” algú que ha sofert uns quants anys a la presó per defensar la independència com el que l’insulta. Però no m’ho esperava d’un amic, vaja.
Després de la sorpresa li vaig argumentar: “Però no tots els espanyols son de Vox o del PP”.
- “M’és igual. No vull anar a Espanya després de tot el que ha passat”, va respondre.
- “Però fa uns anys vam anar a Sevilla, Granada, Còrdova i t’ho vas passar força bé”, vaig insistir sense gaires esperances.
- “Sí, però això va ser abans de l’1-O”.
- “Allí hi ha imbècils, però aquí també n’hi ha. A tot arreu hi ha de tot. No tothom és igual”.
- “Els d’aquí no em toca altre remei que aguantar-los. Però com que els d’allí els puc evitar, no vull anar-hi”. Fi de la discussió.
A aquestes alçades queden pocs dubtes que el processisme s’ha acabat. Algunes de les últimes fites que han accelerat el declivi, en perjudici dels assessors estratègics de Carles Puigdemont son el divorci gens amistós de Junts i Esquerra; el pacte pressupostari d’ERC i PSC; les insinuacions de Xavier Trias i Jaume Collboni per a ressuscitar la sociovergència a l’Ajuntament de Barcelona i, com a colofó entre anecdòtic i il·lustratiu, la progressiva rehabilitació de la figura de Jordi Pujol, que ha volgut reeditar i presentar un llibre que va escriure a la presó als anys 60 i que assisteix a tots els actes públics que pot, des de la capella ardent de Josep Maria Espinàs al Palau de la Generalitat fins a presenciar des de primera fila el míting de l’alcaldable Trias.
Però el final del processisme no representa el final de l’independentisme ni, encara menys, el tancament de les ferides anímiques obertes a Catalunya i a la resta de la Península per les polítiques irresponsables de molts líders de diferents colors que es van moure més per finalitats partidistes o personals que de servei al país, fos Catalunya o Espanya, segons els casos. El memorial de greuges és massa llarg. “Odio els espanyols”. “Odio a los catalanes”. Son dues cares de la mateixa moneda llançada fa més de 10 anys per dirigents indignes de les responsabilitats que els votants lis van encomanar. Diuen els polítics més moderats d’un costat i l’altre que s’ha “normalitzat la convivència”. Per sort, la convivència no es va trencar mai, gràcies més a la maduresa dels ciutadans que la de les autoritats. No va haver-hi fractura social, per molt que ho diguessin o desitgessin alguns des de Madrid i Barcelona. Silencis prudents en algunes converses de familiars i amics, sí. Debats encesos en altres taules, també. I alguns trencaments, per sort minoritaris. Però en cap cas convivència destrossada. Tanmateix, la llavor de l’odi sembrada durant aquells anys ha arrelat en alguns sectors, aquí i allí. Si bé potser no creix, tampoc s’asseca. Rancúnia silenciosa i larvada. L’anticatalanisme és massa rendible per alguns candidats i locutors sense escrúpols d’allí. I aquí l’antiespanyolisme dona rèdits electorals i audiència televisiva. Mala peça al teler durant uns quants anys més mentre no es talli la retroalimentació de l’odi.
Fotografo: Xavi Cabrera.